Trasversales
Carme Valls-Llobet

ACABEM AMB EL DOLOR INÚTIL
ACABEMOS CON EL DOLOR INÚTIL


Revista Trasversales número 9, febrero 2008

Carme Valls es presidenta de Ciutadans pel Canvi


 
Comença la setmana amb la notícia que l’Audiència provincial de Madrid arxiva definitivament les impostures, mentides i badomies que la Comunitat de Madrid,  presidida per Esperanza Aguirre, i el seu conseller de sanitat Lamela va dirigir contra el Dr. Luis Montes, ex coordinador d’urgències de l’Hospital Severo Ochoa de Leganés, a qui falsament es van atribuir sedacions irregulars. El tribunal ordena restituir el bon nom del Dr. Montes i retirar qualsevol al·lusió a mala pràctica mèdica. Hi volem contribuir des d’aquestes modestes línies. Però el mal ja està fet, i totes les persones han mort amb dolor en els últims tres anys, per culpa dels que van fer acusacions falses; el sofriment dels seus familiars per veure’ls patir és irreversible, ja no té marxa enrere. Com l’acomiadament encobert de 15 metges i metgesses i d’infermeres, als quals no se’ls va renovar el contracte. Per què tant sofriment? Per què tant desprestigi de la Sanitat pública? Una primera explicació la dóna el mateix Dr. Montes: una setmana després de la seva destitució i que es fes públic el cas a través dels mitjans de comunicació habituals del PP ( Cope, Mundo, etc), el govern de la Comunitat de Madrid va privatitzar l’hospital Puerta de Hierro, les cures pal·liatives de San Juan de Dios, i va anunciar la construcció de vuit hospitals públics amb gestió privada.
Els dirigents del PP com de costum miren cap a una altra banda quan són atrapats in fraganti. Intenten dir que ells no van acusar en fals i van parlar d’assassinats enfront d’unes humanitàries cures pal·liatives de malalts terminals. Però per sort tenim hemeroteques, tenim vídeos, i tenim memòria. I volem recordar, per saber que hem de votar i a qui no hem de votar. Perquè durant quatre anys hem hagut de sentir les mentides sobre els autors de l’11-M, i el dolor que les insídies van provocar a les víctimes que van sobreviure i als familiars dels 192 que van morir. Sobre el dolor de la pèrdua, hem viscut una legislatura en què una cavernícola oposició ha afegit dolor al dolor, manipulant les víctimes, contra el govern democràticament electe, fent servir el terrorisme com instrument electoral, i atacant tot el que era català amb l’afany de captar vots de la resta d’Espanya. Cada vegada que el seus dirigents obrien la boca només sabien insultar i degradar la persona del president Zapatero. Dia rere dia, fins que ens feien venir basques.
També està produint un dolor inútil les declaracions de la conferència episcopal que, sense recordar la frase evangèlica “Doneu al Cèsar el que és de Cèsar i a Déu el que és de Déu”, es dediquen a fer de portaveus del PP, sense recordar que l’Església és plural i que ells no la representen tota. D’aquesta manera, també estan produint un dolor innecessari a tots els seus fidels afiliats.
Malgrat tot, la crispació i l’angoixa que corria pels carrers de Madrid encara no havia arribat a la societat catalana. Però sembla que els generadors de dolor inútil no han acabat la feina. La societat catalana des de fa 25 anys ha aconseguit una convivència agradable entre les dues llengües oficials, i una immersió lingüística respectable per la llengua catalana, més vulnerable per l’extinció, amb la riquesa afegida que els nostres nois i noies acabaven l’ensenyament obligatori amb un raonable coneixement d’ambdues llengües, i esperem que ara, de tres. Doncs ara noves mentides electorals volen fer créixer rancúnies on hi havia respecte i integració. Serà veritat algun dia que qui sembra vents recollirà tempestats?
Ens pot estranyar que qui només vol el poder per posseir-lo i defensar els interessos econòmics propis i d’algunes minories faci servir el dolor sense cap escrúpol? No és estrany que intercanviem rols: antics polítics passen a consells d’administració de banca o de multinacionals (Rato- Aznar), mentre que membres extraordinàriament enriquits de l’empresa privada volen donar-nos lliçons de política (Pizarro). Tants intercanvis entre algunes grans empreses i un Partit Polític, ens deia el ROTO (no seran el mateix?). No ens estranya, doncs, no escoltar cap proposta política innovadora per part del PP. El conjunt d’agressions i desqualificacions està allunyant de forma greu la ciutadania de la política.
Hem d’allunyar la política que ha d’organitzar la nostra convivència del repartiment de càrrecs, i de fer servir els vots de la ciutadania com si els ciutadans fossin membres d’un consell d’administració que només espera que els reparteixin dividends. Però si els partits existents en els poders públics, com diu Miquel Caminal, “viuen de l’Estat i per l’Estat, s’haurà de tornar a inventar el partit polític com partit cívic, com formació política que sorgeix de la ciutadania i resideix en la ciutadania”.
Aquesta setmana, rica en reflexions polítiques, també hem llegit a Joan Subirats, que ens diu que “avui dia la política no s’acaba en les institucions ni en els partits polítics”. En la mateixa línia, el professor de Ciència Política va afirmar ahir dijous, a l’Àgora de CpC, que és millor buscar la política real a les pàgines de societat dels diaris, ja que el que hi ha a la secció de política és un altra cosa. Podríem afegir que els partits i les institucions són una condició necessària però no suficient per donar crèdit a la política i per oferir millors condicions de vida i treball. Cal no incrementar amb dolor inútil el que ja arribarà de forma natural.
Per això ens ha agradat l’article de Mark Hertsgaard, que reflexiona sobre la renúncia de Gore a tornar-se a presentar a la presidència dels Estats Units: “La lliçó que Gore sembla haver après de les seves derrotes a la Casa Blanca és que no n’hi ha prou amb exercir la presidència per propiciar un autèntic canvi, si es tenen en contra interessos poderosos (...) No n’hi ha prou amb ser  president, ni amb ser persona íntegra. L’única manera de derrotar el diner organitzat consisteix a estar al costat de la societat organitzada, de la majoria organitzada”.  Podem negar que ha creat amb la seva campanya un element de pressió de base social i ciutadana? Aquest és el nostre repte com organització cívico- política: respectant la presència institucional, crear condicions per la política dels canvis.

Empieza la semana con la noticia de que la Audiencia provincial de Madrid archiva definitivamente las impostures, mentiras e uinfundios que la Comunidad de Madrid, presidida por Esperanza Aguirre, y su consejero de sanidad, Lamela, dirigió contra el Dr. Luis Montes, ex coordinador de urgencias delHospital Severo Ochoa de Leganés, a quien falsamente se atribuyeron sedaciones irregulares. El tribunal ordena restituir el buen nombre del Dr. Montes y retirar cualquier alusión a mala práctica médica. A esa restitución queremos  contribuir desde estas modestas líneas. Pero el mal ya está hecho. Es irreversible y no tiene marcha atrás el que en los últimos tres años hayan muerto con dolor varias personas, por culpa de los que hicieron acusaciones falsas, y lo es también el sufrimiento de sus familiares por verlos padecer. Es irreversible el despido encubierto de 15 médicos, médicas y enfermeras, a quienes no se renovó su contrato.
¿Por qué tanto sufrimiento? ¿Por qué tanto desprestigio de la Sanidad pública? Una primera explicación la da el mismo Dr. Montes: una semana tras su destitución y de que se hiciera público el caso a través de los medios de comunicación habituales del PP ( Cope, Mundo, etc), el gobierno de la Comunidad de Madrid privatizó el hospital Puerta de Hierro, los tratamientos paliativos del San Juan de Dios y anunció la construcción de ocho hospitales públicos con gestión privada.
Los dirigentes del PP, como de costumbre, miran hacia otro lado cuando son pillados in fraganti. Intentan decir que ellos no acusaron en falso ni hablaron de asesinatos ante unos humanitarios tratamientos paliativos de enfermos terminales. Pero por suerte tenemos hemerotecas, tenemos vídeos y tenemos memoria. Y queremos recordar, para saber a quién debemos votar y a quién no debemos votar. Porque durante cuatro años hemos debido escuchar las mentiras sobre los autores de 11-M, con todo el dolor que las insidias causaron a las víctimas que sobrevivieron y a los familiares de las 192 que murieron. Hemos vivido una legislatura en la que una cavernícola oposición ha añadido dolor al dolor de la pérdia, manipulando las víctimas contra el gobierno democráticamente electo, usando el terrorismo como instrumento electoral y atacante todo lo catalán con el afán de captar votos del resto de España. Cada vez que sus dirigentes abrían la boca, sólo sabían insultar y degradar la persona del presidente Zapatero. Día tras día, hasta darnos nauseas..
También está produciendo un dolor inútil las declaraciones de la Conferencia Episcopal que, sin recordar la frase evangélica “Dad al César lo que es de César y a Dios lo que es de Dios”, se dedican a hacer de portavoces del PP, sin recordar que la Iglesia es plural y que ellos no representan a toda ella. De esta manera, también están produciendo un dolor innecesario a todos sus fieles afiliados.
A pesar de todo, la crispación y angustia que corría por las calles de Madrid todavía no había llegado a la sociedad catalana. Pero parece que los generadores de dolor inútil no han acabado el trabajo. La sociedad catalana desde hace 25 años ha conseguido una convivencia agradable entre las dos lenguas oficiales, y una inmersión lingüística respetable para la lengua catalana, más vulnerable al riesgo de extinción, con la riqueza añadida de que nuestros chicos y chicas acababan la enseñanza obligatoria con un razonable conocimiento de ambas lenguas, y esperamos que ahora de tres. Pues ahora vuelan nuevas mentiras electorales hacer crecer rencores dónde había respeto e integración.
¿Será verdad algún día que quien siembra vientos recogerá tempestades? ¿Nos puede extrañar que quienes sólo quieren el poder para poseerlo y defender los intereses económicos propios y de algunas minorías usen el dolor sin ningún escrúpulo? No es extraño que intercambien roles: antiguos políticos pasan a consejos d’administración de bancos o de multinacionales (Rato, Aznar), mientras que miembros extraordinariamente enriquecidos de la empresa  privada quieren darnos lecciones de política (Pizarro). Tantos intercambios entre algunas grandes empresas y un Partido Político, nos decía El Roto (¿no serán lo mismo?).
No nos extraña, pues, no escuchar ninguna propuesta política innovadora por parte del PP. El conjunto de agresiones y descalificaciones está alejando de forma preocupante a la ciudadanía de la política. Hemos de separar la política que ha de organizar nuestra convivencia del reparto de cargos y del uso de los votos de la ciudadanía como si los ciudadanos fueran miembros de un consejo d’administración que sólo esperan que les repartan dividendos.
Pero si los partidos existentes en los poderes públicos, como dice Miquel Caminal, “viven del Estado y para el Estado, habrá que volver a inventar el partido político como partido cívico, como formación política que surge de la ciudadanía y reside en la ciudadanía”. Esta semana, rica en reflexiones políticas, también hemos leído a Joan Subirats, que nos dice que “hoy en día la política no acaba en las instituciones ni en los partidos políticos”. En la misma línea, el profesor de Ciencia Política afirmó ayer jueves, en el Ágora de CpC, que es mejor buscar la política real en las páginas de sociedad de los diarios, puesto que en la sección de política se habla de otra cosa.
Podríamos añadir que los partidos y las instituciones son una condición necesaria pero no suficiente para dar crédito a la política y para ofrecer mejores condiciones de vida y trabajo. No se debe sumar dolor inútil el que ya llegará de forma natural. Por eso nos ha gustado l’artículo de Mark Hertsgaard, que reflexiona sobre la renuncia de Gore a volverse a presentar a la presidencia de los Estados Unidos: “La lección que Gore parece haber aprendido de sus derrotas a la Casa Blanca es que no basta con ejercer la presidencia para poder propiciar un auténtico cambio, si se tienen en contra intereses poderosos (...) No basta con ser presidente, ni con ser un persona íntegra. La única manera de derrotar al dinero organizado consiste a estar junto a la sociedad organizada, con la mayoría organizada”.
¿Podemos negar que ha creado con su campaña un elemento de presión de base social y ciudadana? Este es nuestro reto como organización cívico- política: respetando la presencia institucional, crear condiciones para la política de cambios.


Trasversales